zu aachen zurück

Ja som aquí!! Bé, de fet fa una setmana que vam tornar, però sempre vaig tard... Abans de continuar amb les cròniques de New York (dos mesos després i sense finalitzar el relat!! Sóc lu pitjor), un breu (?) apunt sobre el cap de setmana de revivals a Aachen. Perquè aquest viatge no ha estat gens turístic, més aviat ha estat un revival de totes les coses mítiques que té aquesta ciutat de la "Renania del Norte-Westfalia", com li diuen els diaris i les televisions espanyols a la Nordrhein-Westfalen (què lleig, no?).

Divendres 13.05.2005
Ens vam llevar a les 5:30 del matí (sembla que no però a aquelles hores hi ha vida!!) per agafar un avió a les 8:45 que ens portaria cap a Düsseldorf (o Winserfort, com diria l'àvia del nen). Vam arribar-hi cap a les 11, vam recollir les maletes i cap al tren! Jo portava bastants dies emocionada per el viatge, i em sabia greu que el nen no mostrés el mateix entusiasme (en plan sí, deia que li feia il·lusió, però no estava com un nen amb sabates noves com servidora, és que quan vull puc ser molt nena :D). Però va ser pujar al tren, i com més ens apropàvem a Aachen, ell s'anava emocionant més. Crec que això va ser el que més il·lusió em va fer!!

Per sort el dia estava assolejat, i dic per sort perquè la regió de la Nordrhein-Westfalen, i en particular Aachen, és la més plujosa de tota Alemanya. Segons la previsió del temps, l'únic dia de sol que podriem disfrutar seria aquest. Per sort (una altra vegada :D), la previsió es va equivocar (una mica). Vam arribar a Aachen cap a les 13, i el primer que ens va sorprendre va ser que la Hauptbahnhof estava en obres!! Així que les taquilles i totes les botigues que hi havia abans dins de l'edifici de l'estació estan ara en uns barracons que han instal·lat a la plaça de davant. Després de comprar els bitllets de tren per la tornada (un Thalys, s'ha de reservar amb antel·lació), vam anar cap a l'hotel, que està bastant a prop de l'estació. Vam deixar les coses a l'habitació i vam sortir a dinar.

Vam anar al Pont Pascha, un dels restaurants (juntament amb el Pallas) on anàvem normalment a sopar els diumenges. El plat típic que ens demanàvem aquí era el Döner Komplett, un gran plat de carn de Kebab amb tzatziki, amanida i patates fregides o arròs. No teníem tanta gana, així que tots dos vam demanar un Döner im Fladenbrot (el típic kebab rollo entrepà). També vam anunciar als aachenians que ja havíem arribat, i en Joan (tot un veterà aachenià, porta més de dos anys en total a Aachen) ens va contestar dient que tenia molta feina i que segurament sortiria tard. Això, per un treballador d'Ericcson a Alemanya, vol dir sortir com a molt a les 20. Per un treballador d'una consultoria a Barcelona, podria ser ben bé la 1 de la matinada (al nen li ha passat més d'una vegada).

Després de dinar vam anar a fer el cafè a un Starbucks que hi ha a la Markplatz. Aquest Starbucks sempre ha estat allà, però jo no hi havia estat mai (l'any passat encara no havia descobert els frapuccinos, mmm). És una llàstima, perquè és el més maco de tots els que he vist. Té molts sofàs i de molts estils diferents, gairebé tot són sofàs, hi ha poques cadires... El que més em va sorprendre, però, va ser que et servien els cafès en tasses de ceràmica!! En els establiments que vam visitar a New York (que no van ser pocs) t'ho servien en gots de plàstic, com a Barcelona. Les tasses eren les típiques amb el logo de Starbucks, tota una temptació per mi!! (durant la meva època Erasmus vaig desenvolupar una certa cleptomania, tinc tota una col·lecció de gots de record de la meva estada). Tranquils, aquesta vegada no me'n vaig endur res, perquè em vaig prendre un Caramel Frapuccino (el millor que he provat), i aquests els posen en gots de plàstic.

Vam passejar per la Pontstrasse (el meu carrer preferit), i li vaig comprar al nen la mascota de l'Alemannia Aachen (una banana) perquè la posés al cotxe. Després vam quedar amb la Sandra (una amiga meva de la universitat que va arribar a Aachen a l'agost, poc abans que jo marxés), amb qui vam passejar una mica per la ciutat i vam anar a prendre una cervesa al SowiSo, un altre dels locals mítics de la Pontstrasse. La meva cervesa favorita és la Weizen, però com que no em venia de gust mig litre de cervesa (les Weizen vénen en ampolles de 0.5l), vaig demanar una Kölsch (és un punt mig entre la Pils, que és tirant a amarga, com les cerveses d'aquí, i la Weizen, que és bastant dolceta). La sorpresa va venir quan ens van portar (els 3 vam demanar el mateix) 3 gots de 0.4l. Quan jo hi vivia, en les cerveses de tirador, si demanaves eine Kölsch, sense especificar el tamany, et portaven la petita (0.2l), si la volies gran ho havies de demanar expressament (eine grössen Kölsch). Doncs resulta que això ha canviat. Jo que no volia mig litre, toooma!!

Després d'una estona va trucar en Joan que ja havia sortit de la feina (eren sobre les 19 :P), la Sandra ens va dur fins a casa seva (quan jo vaig marxar encara vivia a la residència d'estudiants, ara ja viu en un pis amb 3 nois més, bastant a prop de la Pontstrasse així que molt ben situat). Vam posar-nos al dia de les nostres vides, vam conèixer l'Albert (un dels seus companys de pis, també és teleco barceloní i fa el projecte a la RWTH), vam retrobar l'Alessandra (una italiana que estudiava a Aachen però que va marxar poc després de jo arribar, ara hi torna a viure) i vam anar a sopar tots 5 (la Sandra havia de marxar). Vam anar al Labyrinth, un restaurant que vam descobrir en la última època, on fan unes pizzes molt bona (sobretot la de mozzarella!!). Després també va venir la Carla (una altra teleca que va arribar a Aachen la setmana després que jo i que ara està acabant el projecte; passa més temps a la universitat que a casa, però per sort va fer un foradet per veure'ns).

El que més m'agradava de sortir de festa a Aachen era que és molt diferent a Barcelona. Aquí vas a un bar a prendre algo i després a una discoteca, i a cada discoteca sempre posen el mateix tipus de música. A Aachen, el que hi ha són festes. Per tant, si vas dos vegades a la Westbahnhof, poden ser dos festes ben diferents, com la mitica Eighties Party de finals de mes o la Funky Groove Party. Els diferents locals es lloguen per fer les festes pertinents. La mala notícia és que no saben què són els cubates, així que s'ha de fer botellon abans i a les festes, consumir cervesa. Aquesta vegada, el botellon es va fer a casa d'en Joan. Segons el nostre gurú de les festes aachenianes, el campuslife, el divendres n'hi havia moltes. I el que és millor: n'hi havia vàries a llocs mítics: la Westbahnhof, el König Keller, el Kino... Al final, però, vam acabar al B9, una de les poques discoteques com a tal d'Aachen, sense l'encant, per tant, de les festes universitàries. L'estiu passat, com que la vida universitària es va aturar i no hi havia la densitat de festes normal, ens vam cansar d'anar-hi cada setmana, així que vaig quedar-ne bastant farta (també perquè la música que hi posen no m'agrada gaire). Però aquesta vegada em va fer il·lusió i tot (devia ser el temps que feia que no hi anava), encara que no em va agradar desaprofitar les festes (clar que jo era una simple invitada, no volia imposar el plan). Tot i així, el nen i jo estàvem molt cansats i vam marxar d'hora.

Dissabte 14.05.2005
Vam dormir fins a l'hora de dinar (amb un break per aprofitar l'esmorçar de l'hotel, que acabava a les 11 :P), que vam tornar al Labyrinth (no teníem gaire gana i les pizzes d'aquí són lleugeretes). El cafè, aquesta vegada, el vam fer en un lloc molt especial: el Café Kittel. És un lloc amb encant, també a la Pontstrasse, m'agradava molt anar-hi. La bona sort s'havia acabat: plovia (encara que no gaire, què bé!). Com a mínim, si el dia estava ennuvolat, les meves amigues les abelles (els hi tinc una gran fòbia, i la població d'abelles a Aachen és considerable) no sortirien a la llum!! Per la tarda vam anar a fer uns dards al SowiSo amb en Joan i l'Enric (un altre nou aachenià), i vam anar a un pub irlandès a preguntar si posarien el partit del Barça. Sí, ho he escrit bé. Aquella nit el Barça havia de proclamar-se campió de lliga i ni el nen ni els aachenians s'ho volien perdre, i es veu que un canal anglès està dedicat a la lliga espanyola. Efectivament, a les 22 posaria el partit, així que vam sopar rapidet uns bikinis a casa d'en Joan... fets amb la sandwitxera que va comprar el meu nen, que vaig heretar quan ell va marxar, i que vaig deixar en herència a en Joan quan vaig marxar jo. Fa gràcia veure coses que han estat teves...

També van venir a veure el partit les noves generacions de estudiants a la Philips. Després, ells anaven a sopar, i la intenció de festa era anar a l'Starfish. L'Starfish és una discoteca que està a les afores d'Aachen (és a dir s'ha d'anar en taxi). Només hi he estat un parell de vegades, i en vaig tenir ben bé prou: és una discoteca com les que hi ha a Barcelona, amb una música horrible i tot de neeengs alemanys. Alguns philiperos tenien visita també, i en lloc de portar-los a la típica festa aacheniana, els volien portar a una discoteca normal!! Jo no ho entenc. Doncs com que nosaltres no hi volíem anar, vam marxar. Baixant per la Pontstrasse se'ns va acudir anar a prendre una Caipirinha al Sausalitos, un bar mexicà on fan uns còctels molt bons que també vam descobrir al final de la meva estada. Vaig aconseguir el meu primer trofeu: la carta del Sausalitos. M'agrada bastant, sobretot el poema que hi ha darrere, el copio aquí.

A cocktail is like a woman you see and desire because of the beauty she reflects.
Composing it, it's like digging to find a way to break through her heart.
Shaking it, gives you the sensation that you are finally getting close to touch her and feel her warmth.
Pouring it out, it's like seeing a dream come true.
Drinking it, it's a sudden moment of ecstasy. Like making love to her. A pleasure that will never die.
Sam E. Kingue

Diumenge 15.05.2005
Vam fer servir el mateix truc de dissabte per dormir fins al migdia. El dia també estava tonto, per variar plovia. Vam dinar al Sausalitos (no ho havíem fet mai), i vam fer el cafè a l'Starbucks (frapuccino!!). Després vam passejar per la zona on vivíem, vam passar per davant d'Amadeus i Amax (les residències on vivíem jo i el nen, respectivament), el Ponttor (un edifici que marca el començament de la Pontstrasse)... Vam anar cap a casa d'en Joan i ens el vam trobar (a ell i a l'Albert) en pijama. Portàvem material per fer botellon, però no sabiem on anar de festa (dilluns també era festa allà, així que en principi n'hi hauria d'haver, de festes, però al campuslife no hi havia res d'interessant). Es va fer tard, així que el nen i jo vam anar a buscar unes pizzes a la Pontstrasse mentre ells es dutxaven... Al final en Joan es va dutxar, però l'Albert va sopar en pijama, i va fer el botellon també en pijama. Pel botellon també es van afegir l'Alessandra i l'Enric, i vam jugar a l'Okalimotxo. Vam riure molt amb l'Alessandra, perquè encara que amb ella parlem en castellà (i el parla bastant bé), se li escapen unes italianades molt divertides. Per exemple, come me (que dient-ho tot seguit sembla que s'estigui insinuant :P), toca a me, toca a te, comeme la margaritta... Es veia venir que no sortiríem, i més estant l'Albert en pijama, així que a una hora indeterminada de la matinada, vam sortir de casa d'en Joan, vam agafar un taxi que passava per allà i vam tornar a l'hotel.

Dilluns 16.05.2005
Ja no vam baixar ni a esmorçar, vam dormir fins les 12 i vam veure un dia assolejat com n'havíem vist pocs. Així que vam aprofitar per passejar (el cap de setmana el vam dedicar bàsicament a dues coses: passejar i menjar/beure coses mítiques en llocs mítics). Vam dinar a La Finestra, que era on es feien els sopars oficials de despedida dels estudiants de Philips i es feia entrega de la samarreta. Després vam anar a l'Starbucks. Aquesta vegada em vaig demanar un Caramel Macchiato. No només perquè m'agrada gairebé tant com el Frapuccino, sinó per robar la tassa. Encara no he aconseguit robar cap got de Weizen (són massa grans), però com a mínim m'he endut aquest segon trofeu.

Per la tarda vam anar amb en Joan a jugar al billar al SowiSo i de pas vaig complir un altre dels propòsits del viatge: prendre una Bananen Weizen!! L'altre dia el Buenafuente parlava de l'afició dels alemanys per mesclar la cervesa amb altres begudes, doncs la Weizen amb suc de plàtan està boníssima!! Després en Joan havia d'anar a classes d'alemany. Nosaltres vam estar una estona asseguts a la RepublikPlatz (davant de la Westbahnhof i ben a prop d'on vivíem), fins que jo em vaig començar a agobiar per les abelles, i vam anar a prendre algo al Café Madrid (un bar amb una gran bandera espanyola a la façana, però que d'espanyol només en té això, i els noms dels plats).

A les 22 havíem quedat amb els altres pel nostre últim sopar... al Pallas. No podíem marxar sense tastar l'altre plat típic dels nostres sopars de diumenge: la pizza Gyros mit Tzatziki (pizza amb carn de kebab i la salsa de iogur). Era mític quan anàvem a sopar al Pallas: podíem ser deu persones i demanar deu Gyros!! Els cambrers ja ens coneixíen. Es veu que aquesta tradició de sopar fora els diumenges (que es va instaurar perquè aquest dia normalment teníem la nevera buida) s'ha anat perdent (ara la gent està més dispersa, abans vivíem la majoria en la mateixa residència i era més fàcil quedar) i feia moltíssim que no anaven al Pallas. La novetat és que ara hi ha un cambrer llatinoamericà, que només entrar ja ens va clixar i ens va dir "Buenas noches". Després de sopar, ens vam acomiadar de tothom i vam anar a dormir.

Dimarts 17.05.2005
Ens vam llevar d'hora (per primera i última vegada), jo vaig anar cap a la Philips i el nen, de compres. Vaig parlar amb el meu supervisor (vam comentar algunes de les correccions que m'havia fet) i amb el Georg (un altre dels que em va ajudar amb el projecte, que també em volia comentar algunes cosetes). En sortir, vaig passar pel despatx d'un dels nous catalans philiperos, que també té el meu supervisor. Vam estar xerrant una estona, i em va dir que el seu projecte és una mica com la continuació del meu (a mi, que penso que el meu projecte és una merda, em fa il·lusió que algú continuï amb la meva feina!!).

Després de fer la maleta, vam anar cap a l'estació. Allà vam trobar-hi l'Enric. Tornava a Barcelona uns dies (bàsicament per veure l'última pel·lícula de Star Wars, digue-li friki també), i per casualitat anava en el mateix tren que nosaltres (encara que en un altre vagó) i el mateix vol. Així que a l'aeroport ens vam ajuntar, vam facturar... Només eren les 15, i l'avió no sortia fins les 18:20, així que vam dinar amb la calma, vam fer el cafè amb la calma, i cap a les 17 vam anar cap a la porta d'embarcament (per qui no conegui l'aeroport de Brusel·les, només té una terminal però és enorme; com et toqui una porta de les del final, t'hi pots estar una bona estona per arribar-hi). En mirar un dels monitors, vam veure que ens havien endarrerit el vol mitja horeta. Al final va ser una hora, es veu que l'avió venia de Barcelona i degut al mal temps (va ploure bastant a Barcelona), s'havia endarrerit.

-----------------------

M'ha agradat molt aquest viatge. Però tinc la sensació de que ha estat molt curt. Ja sé que és una sensació normal quan fas un viatge, però és que últimament penso que la meva vida va massa depressa. Sembla que fos ahir que me n'anava 6 mesos a Aachen i ja fa 8 mesos que vaig tornar!! Sembla que fos ahir que tota il·lusionada comprava els bitllets per anar una setmaneta a New York i ja fa 2 mesos que vam fer aquell viatge meravellós. Aquest divendres faig 24 anys, altres anys el mes de maig se'm feia etern, aquest m'ha passat volant (com tot l'últim any). M'agradaria poder pausar la meva vida, però es veu que no és possible :( (qui va fer les normes del món?!?!).

Aquest viatge també m'ha fet replantejar-me algunes coses relacionades amb la feina. La primera (que ja tenia més o menys decidit però ara ho tinc claríssim) és que no vull entrar en el món de la consultoria. Tinc informació de primera mà (a part del nen, hi tinc alguns amics), i aquesta informació no és positiva ni molt menys. El problema és que aquest món és la sortida més fàcil (o l'única) per una persona sense experiència laboral. Però ho tinc decidit, abans em moro de gana que deixar que m'esclavitzin i que a sobre hagi d'estar agraïda.

La segona, és que trobo bastant a faltar la vida que duia a Aachen, la independència que em donava, i que envejo l'estil de vida que porta en Joan (que és, en definitiva, el que jo tenia quan vivia allà). Per tant, intentaré buscar feina en algun lloc d'Europa. No m'importa on sigui (encara que prefereixo que sigui un país angloparlant o amb ampli coneixement d'aquest idioma, i no m'importaria gens tornar a Aachen, així aprendria alemany :$), però vull aprofitar ara que tinc vint-i-pico d'anys (no ho faré quan en tingui trenta!) per provar aquesta aventura que em servirà per guanyar experiència i escapar de la crisi de les telecos que hi ha ara a Espanya. Viure un parell o tres d'anys a l'estranger estaria bé, i potser quan torni la situació haurà millorat (o si no, com a mínim tindré experiència).

Ho he parlat amb el nen (de fet, ho vam parlar aquell dissabte al Sausalitos) i a ell també li fa il·lusió emprendre aquesta aventura. Sé que ho tinc difícil, perquè ell ja té una feina que a més li absorbeix molt i li és difícil treure temps per buscar-ne d'altres, però seria ideal si li sortís alguna cosa, així jo el seguiria i intentaria buscar algo per la mateixa zona. Jo encara no estic buscant res (prefereixo acabar amb els tràmits del projecte i la presentació abans de posar-m'hi), així que tot està una mica enlaire. Per cert, d'això no he dit res a ningú (tret dels meus pares), per això em prenc la llibertat d'explicar-ho aquí, perquè poca gent de la meva vida real coneix l'existència d'aquest blog, espero que la Laieta em guardi el secret ;). Ja m'estic fent jo masses il·lusions, no cal que a sobre engresqui els meus amics.