un matrimoni de boston

Ahir vam anar al teatre a veure Un Matrimoni de Boston. Ens hi van convidar els pares d'en Salva, que hi anaven amb més gent. Una de les parelles eren abonats al Teatre Lliure i se'n sabien tota la història! Va ser molt interessant, després de l'obra (que va ser a l'Espai Lliure, la sala petita), ens van dur a la sala Fabià Puigserver, on s'està representant Otel·lo (l'obra ja havia acabat) i ens van ensenyar el curiós sistema de cubs configurables: es veu que tota la sala està formada per cubs que es poden aixecar o baixar a l'alçada desitjada, i que per tant segons l'escenografia de l'obra podien fer l'estructura típica d'escenari i grada ascendent, o posar dos grades oposades i l'escenari com un passadís enmig, o fer quatre grades i l'escenari en un quadrat enmig...

L'Espai Lliure estava concebut com una sala d'assaig, amb totes les necessitats tècniques d'una sala de teatre però molt petita. Els hi va quedar tan bé que van decidir compartir-la, i ara està funcionant com la sala petita. Però ara ja han aconseguit el finançament per restaurar la sala de Gràcia (l'ubicació original del Lliure), i es veu que la fundació del Lliure no pot mantenir 3 sales obertes, així que la condició per reobrir la sala de Gràcia és tancar l'Espai Lliure... Una pena, la veritat.

L'obra va estar molt bé. La distribució de la sala em va recordar a quan vaig anar a veure Alejandro y Ana, dels Animalario, a La Paloma, amb el pati de butaques al voltant de l'escenari (aleshores representava que era el saló del banquet d'un casament), estàvem molt a prop dels actors, que interactuaven amb els espectadors. Per exemple a Alejandro y Ana, el Willy Toledo va venir a on estàvem nosaltres i va començar a saludar a la gent com donant-li la benvinguda al casament: als homes els hi donava la mà, i a les noies ens feia un petó a la mà (jo després vaig tenir més sort, perquè durant la següent escena, mentre parlava amb un altre convidat m'anava picant l'ullet, jeje). Bé, doncs aquí la interacció era menor, però al principi sí que va sortir l'Anna Lizaran (esplèndida, per cert) i va saludar tothom.

Només hi ha 3 actrius, l'Anna Lizaran, l'Emma Vilarasau (la meva estimada Eulàlia Montsolís) i la Marta Marco (que ahir feia 30 anys, en acabar l'obra li van portar un ram i es va posar a plorar). Les dues primeres fan d'amigues amb un passat de més que amigues, i la Marta, de donzella de l'Anna (a casa de la qual succeeix tota l'obra).

Quan va acabar l'obra, ens vam esperar a que sortissin les actrius (el matrimoni d'abonats les coneixien). Primer va sortir l'Emma, i hi havia una noia esperant-la que es va posar a plorar (com si fos un David Bisbal, vamos). L'Emma la va abraçar, s'hi va fer fotos, amb ella, dos noies més i la mare que les acompanyava. S'hi van estar una bona estona, i després va venir a on estàvem nosaltres, jo quan vaig veure la càmera de la mare de les noies vaig pensar en fer-me una foto amb ella, però després de veure l'espectacle de la ploranera vaig passar. A més, la van trucar al mòbil així que no hi vam parlar gaire. Aleshores va sortir l'Anna i ens va preguntar si ens havia agradat i tal, però va marxar de seguida perquè tenia pressa.

I després del glamour, vam anar a sopar (era la 1 de la matinada)... a un BurryKin!! (l'última vegada que vaig trepitjar un va ser a Hannover, quins records)