el primer àpat del dia

Em considero bastant taliban ortogràfica, odio les faltes d'ortografia (n'hi ha que fan mal a la vista) i intento escriure el més correctament possible, per això sempre tinc a mà la RAE, l'Internostrum (és un traductor català-castellà bastant complet, però si algú coneix un diccionari de català online que m'ho digui!) i el Word Reference. Em permeto certes relaxacions en entorns informals, però mai faltes pròpiament dites, sinó coses petites com per exemple no posar els signes d'apertura d'admiració i interrogació en castellà (aquesta és l'única relaxació que em permeto al blog), no fer servir accents ni majúscules (quan vaig començar a navegar em van dir que escriure en majúscules era com cridar i jo m'ho vaig prendre al peu de la lletra, així que ni tan sols poso la de principi de frase :P). Dels signes d'apertura va haver-hi una discussió interessant fa poc al blog de l'Hugo, jo no els faig servir (parlo sempre de textos informals, si és una cosa oficial ho faig com marca la norma) per assimilació del català i l'anglès, per comoditat i per estètica. Però el tema de l'origen d'aquests signes d'apertura em va picar la curiositat, i vaig enviar una consulta a Curioso Pero de Letras, l'Agnès em va dir que li semblava un tema molt interessant i que intentaria fer un post. Ja tinc ganes de llegir-lo!

Bé, però he tret el tema perquè escrivint el post anterior m'he trobat amb la paraula que defineix el títol d'aquest post: esmorzar.

Sempre he tingut un sisè sentit per l'ortografia. Veig una paraula escrita i la meva lògica em diu si està bé o malament, simplement queda bé o no. Per això tot i tenir una mentalitat de ciències m'agraden les llengües, per mi són un puzzle més, tot encaixa com ho ha de fer. Nota repel·lent: a primer de BUP corregia a la meva professora de català (la dona era catalanoparlant però havia fet filologia anglesa, no catalana), al final es va acostumar i em preguntava quan tenia dubtes, era molt maja. És clar que de vegades dubto (els accents en català són la meva creu, oberts o tancats?), no em sé el diccionari de memòria, però per això el tinc sempre a mà.

Doncs amb la paraula esmorzar, l'ortografia em diu que s'escriu així, però a mi em sembla que esmorçar també queda bé. I amb una lletra canvia també la pronunciació, mentre que la z es pronuncia sonora la ç és sorda! Però és que també em sonen bé les dues opcions. Ara ja fa temps que no dubto i sé quina és correcta, però esmorçar em continua sonant bé.

Una de les coses que pitjor porto del català és la inexistència del pronom lo. En coses oficials evito fer construccions que requereixin fer ús d'un equivalent (allò, el que, etc.), però aquí passo i el poso directament (en cursiva, és clar). Com hagués quedat el lo meu del post anterior si ho hagués escrit bé! :S

Ale, ja he fet el post xorra del dia :P.