crònica de london (I)

Doncs sense més dilació, allà va la crònica londinenca (la primera part).

Divendres 03.02.2006
Vaig dormir a casa d'en Salva per poder sortir ben d'hora cap a l'aeroport de Girona (l'avió sortia a les 9:40h GMT+1), ens hi va dur la seva mare. L'avió va sortir més o menys a l'hora, i vam arribar a Stansted cap a les 11h (GMT). D'allà directes al tren (havíem comprat els bitllets a l'avió, ens estalviàvem £1, wow!) cap a Liverpol St. Allà, una odissea per comprar la Travelcard: vam fer una cua per una màquina automàtica que acceptava targetes, però en arribar ens va costar que llegís les nostres. En Salva al final va aconseguir comprar el seu bitllet, però jo no (vam tornar-ho a provar amb la seva targeta però tampoc), així que vam haver de fer una altra cua per les guixetes normals.

Al final arribàvem a l'hotel prop de les 14h. El temps just per deixar les coses i anar a menjar alguna cosa a Euston (l'estació de metro - i tren - més propera). En Salva va poder provar el típic Fish 'n Chips i jo, com que no m'agrada el peix (excepte el cru :P), vaig acabar menjant una hamburguesa del Burger King.

Per la tarda vam anar a fer un volt per la zona de Leicester Square i Piccadilly Circus. Em vaig comprar uns llibres d'Agatha Christie (una petita tradició meva) a Charing Cross, el típic carrer de les llibreries (per cert, és curiosa la manera tan natural en què abreugen els angloparlants, al metro per exemple posava Charing +).

També vam passejar per Oxford Street i Regent Street. Vam entrar a Forbidden Planet, una botiga molt friki, venen tot tipus d'objectes relacionants amb Star Wars i altres sèries i pel·lícules frikis. Però vam resistir la temptació i no vam comprar res... On no vam resistir la temptació va ser a Muji. Tot va començar amb els puzzle-motllos (estic pendent de que ma mare vulgui fer unes galetetes per estrenar-los, prometo fotos!). Els va trobar en Salva a la planta de baix, on ens pensàvem que només hi havia roba però resulta que també coses de cuina. Però després vam tornar a dalt, on hi havia xorradetes d'escriptori... Jo vaig acabar, apart dels motllos, amb un estoig i uns bolis de colors (inclós el taronja!)... i en Salva es va emportar New York en una bossa!

A Regent Street vam visitar la Apple Store. Vaig poder veure i toquetejar els nous iPod de 5a generació i em va cridar l'atenció un detall: a les presentacions de fotos tenen més transicions que la meva! La que més m'agrada és la del cub, que també està a Keynote. Però em fa ràbia, perquè segur que també es podria posar aquesta transició als iPod de 4a generació amb una firmware nova... però no ho faran.

A tot això, ja se'ns havia fet de nit. Vam decidir tornar a la zona de Piccadilly. En un moment que estàvem parats mirant el mapa (com veieu no és gaire detallat) va passar un tio (suposo que borratxo), mentre venia cap a nosaltres va dir "Hello, girls!" i quan es va parar davant nostre "... and boy!" i va pirar.

Vam sopar al Kulu Kulu, un sushi-bar. És molt curiós, jo era reticent a anar a un lloc on el menjar ve per una cinta giratòria, suposo que per la meva primera experiència en un japonès (era un buffet lliure amb cinta giratòria, però la qualitat era pèssima), però la veritat és que aquest estava bastant bé. Tu vas agafant plats de la cinta (n'hi ha de diversos dibuixets, i d'això depèn el preu), i al final sumen els plats de cada tipus i pagues. Ens vam atipar de nigiri i de maki, i a més boníssim! Per acabar el dia vam anar a prendre una cervesa en un típic Irish Pub (com l'Ugly Mug, però de veritat, jeje!).

Dissabte 04.02.2006

Vam començar el dia anant a visitar Abbey Road, amb el famós pas de zebra que creuaven els Beatles en el disc del mateix nom que el carrer. També hi ha els estudis de gravació, i en el mur hi ha pintades de fans dels Beatles. Ah... però què pensàveu? Que no havia creuat el pas de zebra? Pooozi!

Després vam anar cap al London Eye. En arribar la cua per pujar-hi ens va espantar, però vam comprar les entrades igualment. Jo estava ralladíssima perquè ja era gairebé l'hora de dinar i ens esperàvem com a mínim una hora de cua, i a London les hores de llum són escasses... I em va donar per preguntar-li a la que ens va vendre els tickets el temps aproximat d'espera a la cua. De 10 a 15 minuts, em va dir. I era veritat! Així que vam pujar a una de les càpsules i vam poder veure London des de l'aire.

Després vam anar a dinar, a en Salva li venia de gust anar a un Steak House que havia vist el dia anterior. Per fora tenia pinta del típic americà guarro però en realitat era molt pijo (amb cambrer que et va preguntant cada dos per tres si tot va bé, inclós). Això sí, els bistecs eren mastodòntics! I les hamburgueses també!

Havent dinat vam anar cap al Covent Garden. A l'Apple Market em vaig enamorar d'un rellotge que donava l'hora amb una espiral, n'hi havia de diferents tipus i a mi em va agradar un que tenia l'esfera taronja! Però eren cars i en Salva em va convèncer de no comprar-lo... També vam visitar la Muji de Covent Garden, però no hi vaig comprar res... de moment!

Vam agafar el DLR per anar cap al Royal Observatory de Greenwich. Allà vam apurar les últimes hores de llum, i ens vam fer les típiques fotos al meridià.

Vam tenir dues annècdotes curioses aquella tarda. La primera, al Starbucks de Greenwich. Vaig demanar dos frapuccinos de caramel (n'hi ha amb base de cafè o de crema, però si no ho especifiques, o bé t'ho pregunten, o bé se sobreentén que el vols de cafè), i em van preguntar si els volia amb nata per sobre (allà sempre ho demanaven, no sé perquè, el frapuccino de caramel en teoria ja va amb nata), jo vaig dir que sí, és clar. Vaig esperar una estona però no venien els frapuccinos, i vaig veure que una noia n'estava fent dos... però amb base de crema! La pobre noia devia ser nova, i suposo que no va entendre la nota de la tia de la caixa (cream... on the top!). Total, que ens vam haver d'esperar una estona però una altra noia ens va fer uns frapuccinos boníssims!

La segona annècdota va passar al DLR de tornada. L'estació de Cutty Sark és coberta, però la majoria no ho són. Quan vam arribar a l'andana de Cutty Sark, vam veure que faltava un minut pel proper tren, i 18 minuts pel següent! "Hem tingut sort", vam pensar. Doncs no gaire. Agafem el DLR, però un parell de parades després ens anuncien per megafonia que haurem de baixar en la propera parada perquè tenim un tren darrere nostre. No sé què deu voler dir exactament darrere nostre, perquè no vam veure un tren nou en almenys 20 minuts. I no ens van informar absolutament de res. No sabíem exactament on èrem (només el nom de la parada: Mudchute) ni cap altra manera de sortir d'allà... I endevineu! A l'aire lliure, pelant-nos de fred! Fins i tot l'altra gent que anava en el mateix tren anava comentant que ens havien timat. El millor va ser l'atac de riure que ens va entrar a en Salva i a mi (no histèric) quan un noi va seure al nostre costat, va obrir una bossa, va treure un panet, el va obrir, i hi va ficar... patates fregides! Sí, un bocata de fries.

Amb tant retard vam arribar a Harrods a les 19:05h. Tancaven a les 19h. Mala sort eh? El Hall of Food estava obert fins les 21h, i hi vam anar a fer una ullada. Vam acabar comprant Jelly Belly's, què bons estan!

Vam tornar a l'hotel a recarregar la bateria de la càmera i vam descobrir que l'endoll del lavabo (l'únic que ens servia, els altres eren massa raros) només funcionava si deixàvem el llum encés. Vam sopar a Leicester Square (jo un kebab i en Salva una pizza) i com que estàvem cansats vam tornar a l'hotel. A més, feien una sèrie al Channel 4 de la que en Salva havia vist un anunci en un diari i que tenia bona pinta: The IT Crowd (o Crew? ;) ).