Bienvenido! Este blog ya no se actualiza. La razón es que me he mudado a un servidor propio y he montado un nuevo blog en WordPress.
Visítame en el nuevo Children at your feet.

10.2.06

madaries: crisi nerviosa

Aquest matí he tingut una crisi nerviosa. Bé, la crisi nerviosa la tenia la Mada, però me l'ha encomanat a base de riure escandalosament (ella, no jo; jo cridava internament).

Porta un temps que riu sola. Però no és de tant en tant, nooo! Cada dia, contínuament! Al principi em feia pena, i més quan em vaig enterar que s'havia separat (ha estat al gener perquè quan jo vaig entrar a l'equip encara estava amb el marit), la cosa va anar així.

La separació
Situació: el Jefe++ va tenir un fill el 5 de gener. Des d'aleshores havia estat de baixa per paternitat o alguna cosa de l'estil i no va tornar fins la setmana passada (ahir va tornar a marxar i no sabem quan tornarà, però això és una altra història). A la tarda va venir a on estem nosaltres a saludar i preguntar com anava tot.
Jefe++: Què tal per aquí?
Jefe: Bé
Cris: Bé
Mada: Bé, molt bé [comença a riure]. [5 segons després] Jo m'he separat però no passa res [més riure]
Jefe++: [cara de circumstàncies] Ho sento.
Mada: [el riure cada cop és més escandalós] Tranquil, no passa res!
Jefe++: [ja no sap quina cara posar] Dona, em sap greu.
Mada: [ja no diu res, només riu]
El riure d'aquella conversa era el típic riure nerviós de "vull fer veure que no passa res però sí que passa!"

-----------------------

Doncs això, que al principi em feia pena... i me'n continua fent, aquesta dona té una depressió de cavall. Però ara em provoca ansietat a mi, i se'm fa difícil d'aguantar. Aquest matí s'ha passat gairebé una hora rient, i rient, i rient... I a mi se m'anava fent un nus al cor, i tenia ganes de cridar-li "vols callar ja!", però no ho he fet.

La bona notícia és que no sóc l'única que s'estressa de sentir-la riure. Aquest matí el Txe li ha fotut un parell de mirades assassines en plan "a veure, que estem treballant, no a risoteràpia", però ella ha passat d'ell i ha continuat amb el seu concert. Després s'ha perfumat (perquè aquesta és una altra: de tant en tant es va posant colònia, i queda tota l'oficina perfumada) i ha marxat no sé on. El Txe ha aprofitat per desfogar-se amb un noi que treballa a una taula aquí a prop, en plan "perquè no tinc tranxilium, que si no li fotia en vena", "no és normal tirar-se 45 minuts rient sol mirant una pantalla". Jo he callat, el meu sistema nerviós estava descansant. El Jefe no hi era, per variar.

Després d'una estona ha tornat la Mada, i ha continuat rient. En Txe no ha pogut més.
- [de molt bon rotllo] Mada, seria possible que riguessis cap endins?
- No, no puc, ho sento. [entre riures]
- O posa el mute, és que portes tres quarts d'hora rient i no em puc concentrar.
- [riure boig]
Quan ha anat a esmorçar, he tingut una conversa amb el Jefe i una altra noia. I m'he enterat que una de les principals raons per les quals no li veiem gaire el pèl al Jefe (no està al seu lloc a menys que tingui feina, sempre està parlant amb algú, o el que sigui) és que no suporta sentir-la riure tot el dia. La noia deia que no sap qui ha de prendre la decisió, si ella mateixa o algú de dalt, però la Mada no hauria d'estar treballant aquí. No és bo per la seva salut mental ni per la nostra. Es veu que en una reunió que van fer fa poc en la que van reduir l'equip (aquí la cosa està mu mala!), el Jefe++ es va quedar flipant quan va dir els que es quedaven i la Mada va començar a riure. Perquè clar, els que treballem més o menys amb ella la coneixem, però ell que no hi tracta gaire (i a més quan va marxar a principis de gener ja era una tia rara però mitjanament normal - com a mínim no tenia aquests atacs de riure estúpids -, i ara torna i se la troba així, descontrolada... doncs xoca) no sap com reaccionar.

A mi ja gairebé ni em parla. Ha passat de ser la meva amiga de l'ànima, d'estar-me tot el dia a sobre, a passar de mi completament i gairebé ni saludar-me. No sóc l'única, a l'altra noia amb qui hem estat parlant el Jefe i jo també li passa. Es veu que fa un temps es van distanciar, i un dia la Mada la va agafar i li va començar a cridar que què li havia fet, que per què no li parlava, que ja n'hi havia prou, etc. I ara la noia prefereix no preguntar-li per què ara no li parla ella.

No sé, tot plegat és complicat, però pel bé de la meva estabilitat mental espero que agafi la baixa.

Madaries anteriors | mails i macarrons

Etiquetes de comentaris: ,

Digues la teva!

Inici

enllacen aquest post: