ja sóc aquí!

Buf, masses emocions per un dia... Ahir vaig arribar a Cunit a les 7 de la tarda, els meus pares no hi eren. Quan van tornar ens vam discutir. La cosa va començar per la punta de l'iceberg (el fet de que m'obliguin a anar-hi), i van acabar sortint tots els problemes de l'últim any. Avui n'hem tornat a parlar, més calmadament, però encara hi ha punts de desacord... No sé, de moment no ho tinc gens clar, però vull arreglar les coses i crec que en part haver tret tota la merda ens anirà bé.

El problema és que volia ser dolenta però no ho sóc, s'han molestat més del que em pensava amb el fet de que vagi a casa del nen i em sap greu. Jo pensava que passarien del tema però s'han quedat amb el missatge superficial (que prefereixo estar a casa d'uns desconeguts a estar amb ells) sense entendre el de veritat (que per mi em quedaria a Barcelona, però si les opcions són estar en un poblet on m'avorreixo des d'on he de perdre 4 hores per anar a Mataró, o estar en un poblet on probablement també m'avorriré però la distància que em separarà del nen serà d'un passadís, em quedo amb aquesta última opció).

I és que segons ells, jo no els hi he donat gaires opcions, però jo crec que qui no han donat opcions són ells, perquè dir-me: "Nos vamos a Cunit, el lunes que viene te vas tú" no és una invitació a la negociació precisament... Que si el nen treballa, jo no tinc cap problema en quedar-me a passar la setmana i venir a Barcelona el cap de setmana... Si la setmana passada ma mare em deia que podia venir de tant en quant, i si se'm feia tard quedar-me a dormir, però tornar a Cunit al dia següent, ara el meu pare diu que no passa res si em quedo a passar el cap de setmana a Barcelona... Crec que les coses canvien bastant, d'aquesta manera... Ells diuen que sóc egoista perquè només penso en el que vull. Jo crec que els egoistes són ells perquè m'organitzen la vida segons la seva. És a dir, ells prefereixen passar l'estiu a Cunit, diuen que he d'entendre que ells estan millor allà, ma mare dorm millor, a Barcelona se li inflen les cames amb la calor, etc. Però si això ho entenc, i no els obligo a estar aquí! Ells sí que em volen obligar a estar allà... per un concepte de família que no acabo d'entendre. Els pares dels meus amics se'n van de vacances i no obliguen als seus fills a anar-se'n amb ells (parlo de gent de la meva edat, és clar), tenen cases o apartaments on hi pasen l'estiu i els fills es queden a Barcelona... Però els meus no, pels meus si estem separats per 70km ja no som una família. Jo crec que si no som una família no és per això, el problema ve de tot l'últim any...

Demà me n'aniré a casa del nen, ara no li diré que no, però no sé si ha estat una bona idea... Dilluns anirem cap a Planoles, dimecres a casa dels avis del nen, divendres tornarem cap aquí, em quedaré el cap de setmana... Els hi he dit als pares que intentaria anar-hi la setmana del 15... El nen encara estarà de vacances, aquesta tarda li he dit que podria venir amb mi... Perquè enmig de la discussió d'ahir vaig dir una cosa de la que em penedeixo, perquè encara que no em falta raó, vaig fer mal als meus pares... i no sóc tan dolenta.

Els hi vaig dir que no tenia ganes de portar al nen una altra vegada a casa, primer perquè no em semblava bé el que feien obligant-me a anar-hi, i segon perquè no saben tractar la gent. Són una mena d'incompetents socials. A casa no estem acostumats a rebre convidats... Els meus pares tenen amics i tal, però com diu ella "cada uno en su casa", només s'ha trencat aquest lema amb la Mucha (una amiga de ma mare que ara viu a Galícia), que quan èrem petites (ella també tenia una filla un any més gran que jo i un fill bastant més petit) anàvem sovint a dinar a casa seva o a la inversa. I clar, si no et relaciones amb la gent no saps tractarla. Jo he heretat una mica aquesta incompetència, però intento superar-ho. La meva època a Aachen em va anar bé, perquè vaig fer d'amfitriona de sopars moltes vegades, i el fet de viure molt a prop d'altres de la colla (al mateix edifici!) feia que entréssim i sortíssim de les cases dels altres contínuament, improvisséssim un sopar a casa de l'un o de l'altre, etc.

Doncs això, que és veritat però no ho hauria d'haver dit, perquè estava enfadada... I que si ve el nen a Cunit potser ho passo una mica malament per les coses que els meus pares faran o deixaran de fer, però espero que així s'arreglin una mica les coses... No sé, ja dic que estic bastant confosa... Ara no hi vull pensar, ja em menjaré el cap quan torni de la Cerdanya.