madaries: sin rastro

Al final la crisi nerviosa de divendres passat em va afectar més del que em pensava. A la nit vaig anar a sopar amb en Salva a un italià de Mataró (és una de les causes de que anem tan sovint al japo, perquè estan molt a prop i sempre que volem anar a l'italià està ple i acabem al japo, però aquesta vegada havíem reservat), i la cambrera em va rallar. Trobo que el que va fer no va estar bé, però em va afectar massa. Que què va passar? Doncs que a l'hora de demanar el postre, enlloc de portar-nos la carta ens va explicar tots els postres que tenien. No és que no m'agradi que m'ho expliqui (tot i que és una mica de bar de menú, que quan acaba de dir-te els postres ja no recordes els primers que t'ha dit), el que no em va agradar és que es va quedar allà mentres decidíem (a veure, normalment et porten la carta i et deixen uns minuts perquè te la miris i decideixes què menjaràs no?) i fins i tot va insistir en un postre en especial (un que l'havia sentit a demanar a uns altres i m'havia agradat el nom, però quan la cambrera ens va explicar què era, va dir dos ingredients que a mi no m'agraden gaire; en Salva es pensava que em faria gràcia i com que ella hi insistia...), que va ser el que al final vam triar i que òbviament a mi no em va agradar.

Però bé, no volia parlar de la cambrera, sinò de la Mada. Un aclariment per entendre del tot la Madaria és que a la nostra empresa, els telèfons són de la forma 93 xx yyyyy, on xx és un número comú a tots els de Barcelona, i yyyyy és l'extensió (per tant entre l'empresa ens truquem al yyyyy). Quan truques a l'exterior no s'oculta el número, i tots els del meu equip compartim el mateix telèfon. Cal remarcar també que la Mada rep trucades de l'exterior en el nostre telèfon. Ara ho entendreu.

Sin rastro
Situació: s'ha passat dos dies (dimarts i dimecres) sense venir i sense trucar (jo ahir ja començava a patir per ella). Però avui ja ha vingut. Arriba el Jefe (tard, com sempre) i li pregunta què li havia passat.

- Com és que no has vingut aquests dies?
- Tenia febre.
- És que et vaig estar trucant al mòbil però no l'agafaves...
- És que l'he perdut.
- I per què no vas trucar?
- Vaig trucar a la Claudia.
- Ah, doncs aquí no en sabíem res. La propera vegada truca'm a mi, que així no estarem preocupats...
- És que no em sé el telèfon. [cómorr?]
- Home... és l'extensió...
- [ah oh eh] És igual, que no me'l sé.

A veure, que l'extensió si se la sap, al telèfon mateix la posa. I el número complet també, només se li ha d'afegir el 93 xx i (bravo Watson) si la truquen... és que l'ha hagut de donar!

Madaries anteriors | mails i macarrons | crisi nerviosa