crònica de london (i II)

Continuem (i finalitzem) la crònica de London. La primera part està aquí.

Diumenge 05.02.2006
El dia va començar amb un parell de decepcions. Primer vam anar al Hyde Park a veure els speakers al Speakers Corner. Diumenge es el dia per excel·lència! Arribem allà i no hi ha ningú. Hi havia més gent com nosaltres, i algú va preguntar a una tia d'un dels puestos típics de menjar què passava i ella va dir que avui no hi havia speakers. Pos vaja!

Així que anem cap a Notting Hill. Havíem deixat la visita del Portobello Market pel diumenge perquè pensàvem que seria el dia més concorregut... però es veu que no. Estava desèrtic, no hi havia pràcticament paradetes al carrer, només algunes de les botigues estaven obertes... Una llàstima, perquè feia molt bon temps, fins hi tot havia sortit el sol! Res a veure amb quan hi vaig anar fa quatre anys, que plovia i no ho vam disfrutar gaire. On sí que vam disfrutar, sobretot en Salva, és en una de les botigues d'antiguitats que hi ha al principi de Portobello Road. Una botiga especialitzada en plaques (tipus plaques de matrícula, de noms de carrers, etc.), hi havia absolutament de tot! Ell es va comprar aquesta, està molt bé però és enooorme! Jo al final no en vaig comprar cap, vaig veure la d'Abbey Road però estava com oxidada per fer-la semblar antiga i no m'agradava (al final em vaig acabar comprant una que semblava més nova - i a més era més petita - a una botiga de souvenirs a Piccadilly Circus).

Després vam anar a complir els desitjos pijos d'en Salva: obtenir una bossa de Selfridges (es va comprar una funda de CDs a la secció de Muji) i visitar Harrods (aquí ja no calia comprar res per tenir-ne la bossa perquè ja hi havíem comprat Jelly Belly's el dissabte). A en Salva li va agradar molt Selfridges (és semblant a Harrods però més modern), i a mi també, passa que tot era una mica car (hi havia bolsos molt macos, però a preus prohibitius!). En canvi Harrods no m'agrada gaire, ho trobo massa recarregat tot (les escales són molt rococó).

Per dinar vam anar a un lloc on tots dos ja havíem estat: a un Deep Pan Pizza. És un buffet lliure de pizza i pasta, dels llocs més assequibles a London (he dit que tot està caríssim per allà?). Jo hi havia anat a sopar fa quatre anys, però la història d'en Salva és més divertida. Fa nou anys ell va anar de viatge de final de curs a London, i un dia van anar a sopar a un Deep Pan Pizza. Però es veu que aleshores el buffet només era als migdies, així que es van quedar timats. I al dia següent van anar-hi al migdia i es van venjar arrasant amb el menjar, quina cara se'ls hi devia quedar als del local!

Després de dinar vam anar a la zona de la City. Vam passejar per la vora del Thames des del Tower Bridge fins al Millenium Bridge. A la zona del Tower Bridge hi havia un mapamundi a terra que tothom podia trepitjar (en principi posava que t'havies de treure les sabates però ningú no ho feia). Ens va fer gràcia i ens vam fer un parell de fotos, cadascú en un punt del planeta. Endevineu!

El Millenium Bridge em va encantar, és molt modern. Quan vaig anar a London fa quatre anys estava tancat per problemes d'estabilitat de l'estructura (quina por!), així que no l'havia vist. Quan hi vam arribar estàvem fets pols. Eren passades les 17h, així que vam descansar mirant com s'anava fent fosc.

I què fas un diumenge a les 18h quan s'ha fet de nit, no hi ha botigues obertes (els diumenges tanquen a les 18h) i estàs tan cansat que et costa caminar? Doncs anar a l'hotel a descansar. Com que a més estàvem plens del dinar (tot i que jo no vaig provar la pizza, em vaig dedicar a les amanides i la pasta!), vam decidir comprar uns entrepans i beguda a l'estació d'Euston i sopar a l'hotel.

A les 19h aproximadament vam tenir un sustu important. Estàvem tranquil·lament a l'hotel veient la tele (feien "Who wants to be a millionaire?", si aquí el Sobera allarga massa el temps per donar la resposta correcta i es fa pesat, el presentador de la versió britànica és tot el contrari, no hi dóna gens d'emoció!) quan de sobte va començar a sonar una alarma. En principi pensàvem que venia de la nostra habitació (era un so fortíssim!) però després vam pensar que segurament era l'alarma antiincendis de l'hotel, vam treure el cap al passadís i vam veure una altra parella igual que nosaltres, i vam anar cap al hall de l'hotel. Un cop allà vam trobar més gent, però ningú no donava cap explicació (i l'alarma continuava sonant). Van passar uns minuts i l'alarma va deixar de sonar, la gent va començar a tornar cap a les habitacions i nosaltres vam fer el mateix. Ens vam quedar sense cap explicació, això sí.

Dilluns 06.02.2006
De bon matí vam anar a la Muji de Covent Garden (dissabte havia vist unes xinxetes que no vaig comprar, però no les havia trobat en cap altra Muji), però no obrien fins les 10:30h (eren les 10h tocades). Així que per fer temps vam anar al Covent Garden a veure si hi havia l'home dels rellotges en espiral... però no hi era (£30 que m'estalvio). De totes maneres encara estaven muntant el mercat així que potser venia més tard... Tòrnavem a la Muji que eren les 10:45h però hi havia un cartell a la porta que posava que degut a dificultats tècniques no podrien obrir en l'horari habitual, i que obririen al més aviat possible. Està clar que no era el meu dia.

Vam passejar per les botigues de souvenirs de la zona de Leicester Square i Piccadilly Circus, era el dia de les compres de regals. També vam anar fins a Carnaby Street, un carreró molt petit però ple de botigues, entre elles... una Muji! Hi vaig buscar les xinxetes però no les tenien, així que per comprar alguna cosa (encara no ha quedat clar que m'encanta aquesta botiga?) vaig comprar un minillapis (per fer Sudokus, jeje). En Salva va voler entrar en la botiga de Puma, i va ser la seva perdició. Perquè tot li agradava (a mi també)! Al final es va acabar comprant una samarreta. A mi me'n va agradar una altra (amb la paraula London dibuixada amb els carrers de la ciutat, inclòs Carnaby Street, és clar), i quan vaig veure la versió de noia se'm van il·luminar els ulls, però no hi havia cap que m'anés bé :(

Vam acabar el matí descansant en un Starbucks prop de Piccadilly Circus. I vam dinar en un altre sushi-bar, YO! Sushi, aquest és més fashion que el Kulu Kulu i tenia més varietat de menjar, estava tot boníssim! Ja m'agradaria trobar algun restaurant d'aquest tipus a Barcelona! Després de dinar encara ens sobrava una mica de temps així que en Salva em va obligar a tornar al Covent Garden a veure si havia arribat l'home dels rellotges... però no. En canvi la Muji ja estava oberta i vaig poder comprar les xinxetes.

A les 15h estàvem a l'hotel recollint les maletes, i vam agafar el metro cap a Liverpol Street, on vam agafar de nou el Stansted Express. A l'aeroport ens van fer pagar per 5kg d'excés d'equipatge (gairebé el preu del bitllet!), però vam fer el check in bastant ràpid. Vam tenir sort perquè ens va tocar els números 63 i 64 (a Ryanair no t'assignen seient a l'avió sinó un número, com més aviat arribes més baix, i a la porta d'embarcament s'han de fer dues cues: de l'1 al 65, que entren abans, i la resta, que entren després). A les 17:30h ja havíem passat els controls de seguretat i vam anar cap a la porta. Estàvem els primers de la cua, i la veritat és que l'aeroport de Stansted està millor organitzat que el de Girona, com a mínim vam poder fer la cua asseguts en seients. En teoria l'hora d'embarcament era les 18h perquè l'avió sortia a les 18:40h, però fins a les 18:20h la porta va estar deserta. Quan per fi va venir una dona de la companyia i va anunciar que embarcaríem en breu, tothom es va posar dret, però poc després va desaparéixer i no va tornar a dir res més... fins les 18:50h, que vam poder embarcar per fi (sense cap explicació eh?). En Salva i jo vam anar directes cap a la part de darrere de l'avió (a la de davant s'hi solen posar els pares amb nens, que embarquen directament sense fer la cua), i no sé per què no vam seure a l'última fila sinó a la penúltima, però la vam encertar perquè l'última és d'emergència i no et deixen dur cap bossa a sobre durant l'enlairament i l'aterratge.

A l'avió es va muntar un pollo impressionant. Unes dones anaven carregadíssimes d'equipatge de mà i com que van arribar de les últimes, no trobaven lloc als compartiments de l'avió. Així que li van dir a un dels assistents de vol que les ajudés, que era problema d'ell el col·locar l'equipatge. L'home els va dir que no, que el problema era d'elles. A més van tenir la mala sort que els hi va tocar a l'última fila (sí, la d'emergència) i per molt que l'assistent els ho va explicar, no hi va haver manera que entenguessin que en aquella fila no podien dur les bosses a sobre. Després van venir més assistents i ho van arreglar, primer intentant comprimir les bosses dels altres passatgers en els compartiments per posar-hi les de les dones (cosa que va aixecar protestes entre els altres passatgers, totalment lògiques en la meva opinió), i finalment col·locant les bosses en espais buits de compartiments de la part de davant de l'avió (solució que no va agradar gaire a les dones, que estaven indignades amb la companyia). Una d'elles va seure al meu costat durant l'enlairament (no ho entenc perquè al costat de la seva amiga a l'última fila hi havia un lloc lliure, de fet quan es va apagar el senyal del cinturó va anar a seure-hi i s'hi va quedar la resta del vol, inclòs l'aterratge), i jo patia per si es posava a donar-me conversa parlant de la companyia (perquè a veure, en la meva opinió, si vas carregat de bosses intenta arribar una mica d'hora no? Si arribes amb l'hora justa, després no et queixis que no hi caben!), però per sort no ho va fer.

Al final vam sortir a les 19:20h i vam arribar a Girona a les 22h (tornem a GMT+1). Aquí també va passar una cosa que em va fer gràcia. Lo típic: l'avió aterra i es dirigeix lentament cap a la zona d'aparcament. Els assistents diuen que estiguis assegut i no et treguis el cinturó fins que no s'apagui el senyal. Tot i així, la majoria de gent ja se'l treu, i quan l'avió para, de seguida tothom s'aixeca per agafar ràpidament les seves bosses i sortir al més aviat possible. I això és el que va passar. Però de sobte sentim:

Please remain seated until the signal goes off. This is not a bus!

Què fort no? Quan finalment la senyal es va apagar, va començar la carrera per sortir d'allà com més ràpid millor. No sé per què tanta pressa, les maletes no van començar a sortir fins a les 22:30h! I això quan comences el viatge, vale, però quan estàs cansadíssim i tens unes ganes infinites d'arribar a casa i deixar-te caure sobre el llit (i pensant que al dia següent has d'anar a treballar), mata molt! Per sort no vam haver d'esperar gaire (excepte aquesta mitja hora infernal amb la cinta transportadora parada) i vam sortir cap a fora, on ens esperaven els meus pares que ens van portar cap a casa.

-----------------------

I aquí s'acaba la crònica londinenca, oh... Totes les fotos del viatge (bé, totes no, una selecció) estan al set London, baby! del meu compte de Flickr.