supernanny

Normalment el nen i jo intentem anar cada cap de setmana al cine. Però aquest últim no hi havia cap pel·lícula interessant que no haguéssim vist ja, així que diumenge vam fer sessió de cine a casa. Això era molt típic a Aachen, molts diumenges ens reuníem a casa d'un de nosaltres per veure una peli. Era una mica incòmode, perquè no teníem tele als apartaments i havíem de veure-ho a la pantalla del portàtil, però estava bé.

Aquí a Barcelona també ho havíem fet alguna vegada (he vist les dues trilogies de Star Wars - excepte l'Episodio III, que la vaig veure al cine - en la pantalla de 15" del meu portàtil!). Aleshores no teníem reproductor de DVD, mai no vaig tenir la necessitat (a casa l'única aficionada al cine sóc jo) de comprar-ne un, perquè la tele més gran que teníem era de 17" (igual que la pantalla de l'ordinador de sobretaula). Però per Nadal els meus pares es van comprar una tele plana de 32", així que vaig fer el pas i vaig comprar el DVD. I la cosa canvia bastant, eh?

Estic fent la col·lecció Woody Allen: m'estic baixant totes les seves pel·lícules en dual i amb els subtítols en els 2 idiomes (quan ho trobo tot, clar). Bé, ara ho tinc una mica parat perquè m'estic quedant sense espai al disc dur i l'iPod no es parla amb el portàtil... Aix, que com sempre me'n vaig del tema. Total, que em venia de gust veure una d'en Woody Allen, en anglès! En principi jo havia pensat en Hollywood Ending (Un Final made in Hollywood), però el nen va proposar Deconstructing Harry (Desmontando a Harry) i com que tampoc l'he vist (de fet n'he vist molt poques, però les que he vist m'han agradat, per això estic fent la cole), doncs vaig accedir. És una anada d'olla, em va agradar molt perquè mescla diferents històries, confonent realitat i ficció... Jo coneixia la pel·lícula perquè va tenir molt bones crítiques en el seu moment (és del 97), però no sabia res de l'argument, i tampoc sabia la quantitat d'actors coneguts que hi surten! Va d'un escriptor amb moltes perversions (sexuals, bàsicament), que escriu novel·les sobre històries i personatges que s'assemblen sospitosament a ell i les seves circumstàncies. En Woody Allen interpreta a l'escriptor, però d'altres actors interpreten el seu alter ego a les novel·les. El millor, l'home desenfocat (Robin Williams)!

A les 19:30h havíem acabat de veure la peli, i vam posar TV3, estaven fent la repetició d'El Cor de la Ciutat, una sèrie ambientada al meu barri (fins ara! La temporada que ve se'n van de Sant Andreu...) que m'agrada molt i el nen també seguia des del començament, encara que aquesta temporada ha estat desenganxat, és lu que té treballar tot el dia... A les 20h es va acabar, i va començar un altre programa: Supernanny. Ens vam quedar tan flipats que fins que va acabar, a les 21h, no vam marxar a sopar. El programa és del Channel 4 britànic, i buscant-ho a Internet he descobert que també han fet una versió americana a l'ABC! El primer que sobta és la traducció, és tan correcta que en Pompeu Fabra n'estaria orgullós, però sona raríssim!

El programa començava presentant un petit dimoni que responia al nom de Charlie i tenia 2 anyets i mig. Un nen tan maco que els seus pares li deixaven fer el que volia: que no volia sopar? Doncs no sopava. Que volia menjar xuxes? Doncs li donaven xuxes. Que tirava el menjar a terra? Doncs la mare ho recollia... Uns pares modèlics, no? I si no feien cas a alguna de les peticions de l'amo de la casa, el nen xisclava fins que ho aconseguia. Després d'això, es veia una escena on una dona vestida amb traje-chaqueta sortia d'un cotxe i començava a caminar sota un paraigües. La Supernanny! L'analogia amb Mary Poppins és evident, però després de conèixer-la, s'assembla més a la senyoreta Rottenmeier.

El programa de reeducació de la Jo Frost (el nom de la supermainadera) dura 3 setmanes. El primer dia es dedica a observar, sense intervenir en res. A partir del segon dia, i durant tota la primera setmana, aplica les seves estrictes normes (en el capítol de diumenge es va traslladar a la casa de la família, no sé si això ho fa sempre). La segona setmana se'n va, i deixa deures a la família, per veure com evolucionen sense ella. La tercera setmana torna i corregeix els errors que han comès durant la segona setmana (que ella ha vist en vídeo).

La Jo va instaurar un règim dictactorial a la casa, on tothom tenia una rutina i uns horaris definits: l'hora de banyar el nen, l'hora d'adormir-lo... Fins i tot tenien un temps predefinit que havien de dedicar als seus altres 2 fills (que els pares passaven d'ells d'una manera...)!! A mesura que anava avançant la primera setmana, el nen-dimoni s'anava convertint en un nen atontat (semblava drogat). Per la segona setmana, els deures de la Jo eren que una nit la parella havia de sortir a sopar i no parlar de nens. La mare deia que no sabien de què parlarien!

Durant aquesta segona setmana, al principi semblava que se'n sortien, però un dia el pare es relaxa en l'hora d'anar a dormir (el tòpic dels pares que no serveixen com a educadors) i... en Charlie torna a ser el nen-dimoni! Quan torna la Jo, els hi fot una gran bronca als pares. És boníssim!! Al final de la tercera setmana, en Charlie torna a ser el nen drogat, i tots semblen molt feliços!

El que no sé és què haurà passat després que la supermainadera marxés definitivament. Perquè jo penso que el que passa és que el nen els hi havia perdut el respecte als pares (normal...), però l'estil Rottenmeier de la Jo feia que a ella sí que li tingués respecte (o por). En certa manera el nen em recorda al meu cosí. Ara té 11 anys, i fa gairebé 3 que no el veig (viu a Salamanca) i no sé si haurà canviat, però de petit era horrible! El pare no el renyia ni el castigava mai, perquè deia que era massa petit, i la mare es queixava del comportament del pare però al final acabava fent el mateix (és a dir, consentir-li-ho tot). Total, que el nen no tenia cap problema en pegar el pare, la mare o l'àvia... En canvi quan estava amb els meus pares (i els seus no hi eren), es comportava molt millor. Tenia les seves sortides de to, és clar, però els meus pares el posaven a ratlla... Espero que quan tingui fills sigui una mare del tipus de la meva (en aquest sentit)!

Quan va acabar el programa vam anar a sopar al xino de La Maquinista, no hi havíem estat mai. És un buffet lliure, i hi ha productes tan típics de xina com patates fregides, macarrons, formatge... I la qualitat no és una maravella (quins rollitos més dolents!), però ho havíem de provar.