Bienvenido! Este blog ya no se actualiza. La razón es que me he mudado a un servidor propio y he montado un nuevo blog en WordPress.
Visítame en el nuevo Children at your feet.

3.10.05

lady's summer (II): planoles v2.0

Bé, continuem amb les cròniques estiuenques, ara toca una mica de turisme rural. Per la Mercè de l'any passat vam anar a una casa rural a Planoles, i ens va agradar tant que per l'estiu vam repetir: Cal Sadurní.

Dilluns 08.08.2005
Vam sortir a les 10, però no vam anar directament a Planoles, sinò que vam anar a Puigcerdà. Bàsicament, per anar pel Túnel del Cadí i estalviar-nos la Collada de Toses (tinc tendència a marejar-me quan hi ha corbes, i la Collada és de les pitjors carreteres que he vist en aquest sentit).

Com que era d'hora per dinar, vam anar a fer un volt a Llívia. Però no vam baixar del cotxe. Sempre m'ha fet gràcia el concepte de Llívia, una ciutat que està en territori francès però és catalana... És com Gibraltar, però se'n parla molt menys. Em recorda a l'irreductible poblat gal d'Astèrix i Obèlix.

En tornar a Puigcerdà vam buscar un lloc per dinar. El primer que vam veure i ens va fer gràcia va ser un mexicà. Hi vam entrar, però vam tenir mala sort: els dilluns no feien dinars (encara no m'explico com és que estava obert :S). Després vam trobar un lloc que ens va fer gràcia (no per dinar-hi, era caríssim!): hi havia un menú sorpresa! Pagaves 60€ (ja he dit que era car), i entrava un entrant, un plat de carn, un de peix, postres (i no sé si em deixo alguna cosa :S), però no sabies exactament què et posarien. Ens va semblar curiós, però quina por, jo que sóc molt tiquismiquis amb el menjar no m'atreviria a fer un menú sorpresa. Finalment vam dinar en un altre lloc, un altre tipus de menú sorpresa (a fora no hi havia els plats, així que fins que no ens els va dir la cambrera no els vam poder triar), i bastant més econòmic.

Després vam passar per Alp a saludar els avis del nen, i ens van comentar que per anar fins a Planoles (en principi hauríem d'empassar-nos un tros de la Collada) hi havia una carretera alternativa amb menys corbes. Això ja ens ho havia comentat la tieta del nen l'any passat, però aleshores no vam agafar la carretera alternativa perquè no estava asfaltada. Però ara ja ho estava, així que vam anar per allà. Jo ho vaig passar millor, no em vaig marejar tant, però el nen ho va passar pitjor, perquè no és una carretera gaire bona (els carrils no estan marcats, així que has d'anar amb molt de compte a les corbes per si et trobes un cotxe de cara).

Vam arribar a Cal Sadurní a les 17:30h. L'habitació que ens van donar era més petita que la de l'altra vegada (és que aquella tenia, a part de l'habitació en sí, dues sales més, una d'elles amb cuina i tot!), però estava bastant bé. Com que estàvem cansats, ens vam posar a veure Spaceballs, encara que tots dos l'havíem vist, feia bastant de temps i no recordàvem molts gags (sobretot jo, que quan la vaig veure encara no havia vist la saga de Star Wars, en què es basa Spaceballs per fer conyes).

Amb el sopar vaig triomfar: hi havia crema de verdures i pastís de peix. No m'agraden les verdures i no suporto el peix... Però el pitjor de la nit va ser la companyia: hi havia una parella d'avis que ni ens va saludar, i que després es queixaven de que nosaltres no parlàvem!! I no en privat, no, davant nostre van xiuxiuejar "M'agradava més la parella d'ahir, com a mínim parlava" (aclariment: a Cal Sadurní els hostes mengen a la mateixa taula). Quina gent! A veure, jo sóc tímida, així que em costa establir conversa, i no sóc de les que parlo a qualsevol desconegut en el metro, etc. Però també sóc amable, és a dir, si ells haguessin dit alguna cosa, no els hagués ignorat, sinò que hagués continuat la conversa. I si nosaltres no vam parlar, vostès tampoc, senyors!! Quina ràbia que em van fer... Però el dia següent encara van passar més coses.

Dimarts 09.08.2005
L'esmorçar era tan bo com recordava: casolà, bo i variat. A part dels avis hi havia una altra parella que la nit anterior no havia pogut arribar a sopar (els que segons els avis parlaven), aquesta parella a mi també em va caure millor que els avis. Aleshores sí que van parlar, i tant que van parlar!! De coses bastant desagradables per parlar a taula, i (en la meva opinió) massa privades com per parlar-les amb desconeguts, com per exemple les operacions que li havien de fer a l'home... Per sort, ens van donar una bona notícia: marxaven!! Així que no els vam haver de suportar més.

Després vam fer una de les rutes a peu que havíem trobat a la web de Planoles: el Camí de la Sois. Vam trigar una mica més del que diu a la pàgina (3 horetes :S), en part perquè anàvem parant de tant en quant (el primer tram és mortífer!!), i en part perquè no està del tot ben explicat. Ja ens va passar l'any passat, que vam fer el Camí de la Serra de Nevà, que va arribar un punt en què no sabíem per on continuar. És que com a excursionistes som uns aficionadillos. A més, ho vaig passar fatal pels bitxos. Odio els insectes!!

Vam anar a dinar a Ventolà, a un restaurant que el nen em va ensenyar l'any passat (els seus avis els hi duien sovint, a ell i al seu germà), i que em va encantar. Vam menjar el mateix que l'altra vegada: de primer, fusta d'embotits (et porten una safata plena d'embotits i formatge, tu menges el que vulguis i després t'ho cobren a pes); i de segon, parrillada de carn. Boníssim!!

A la tarda vam veure La Maldición del Escorpión de Jade. Jo ja l'havia vist, però el nen no. És una de les pel·lícules de Woody Allen que més m'agrada. Va ser la segona que vaig veure, després de Celebrity (que no em va semblar gran cosa, la veritat). Ara estic intentant recopilar tota la seva filmografia, i així també li enganxo al nen l'afició. A ell li va encantar!

Aquesta vegada el sopar era més bo: canelons de primer (no en sóc una gran fan, però me'ls menjo), i vedella amb bolets de segon. Ara el problema vaig ser jo, que just abans de sopar em va entrar un malestar general i només vaig arribar a menjar un parell de canelons, i provar les postres. És que era sorbet de poma, no podia deixar de tastar-lo!!

A part de la parella simpàtica, hi havia una nova parella: uns ciclistes que havien arribat a mitja tarda. Aquests eren tot el contrari als avis: parlaven pels descosits, sobretot la dona!! Jo l'escoltava, i quan parava per respirar aprofitava i deia alguna cosa. És el que deia abans: si a mi em donen conversa, sóc amable i la segueixo; si no em donen conversa (jo tampoc la donaré), la culpa de que no parlem és meva i de l'altra persona, així que no pot dir que no parlo. Aix, és que els avis em van indignar :S

A la nit vam tenir sessió de pluja i trons (fortíssims, vibrava tot).

-----------------------

El dia 10 vam marxar de Planoles, però com que no vam tornar directament a Barcelona, ho explicaré en la propera entrega... A la muntanya!!

Etiquetes de comentaris:

Digues la teva!

Inici

enllacen aquest post: